Igualada
“B” - Navarcles
0,5 - 3,5
Novena ronda del
campionat.
Últim partit de lliga,
últim repte, últim esforç per tancar la primera temporada del
nostre club, passés el que passés hauríem d'estar contents,
jugàvem per quedar segons, tercers o en el pitjor escenari quarts,
però la gent sense dir-ho tenia clar quin lloc volia aconseguir.
L’equip va respondre com mai, vàrem marxar amb retard per culpa
del canvi d’hora i que al matí anem tots una mica adormits. Anàvem
tot l’equip, els 5, el Guillem com sempre donant-ho tot per
l’equip, fent pinya i preparat per entrar en cas de pànic per part
d’algun jugador. Finalment arribem a Igualada, trobem el local i
una pastisseria per fer l’esmorzar reglamentari. Arriba el moment
de començar el partit, la tàctica es clara, guanyar, tant fa si
després perdem però avui no val fer taules, ni mirar elos, ni
punyetes, juguem a tot o res.
Primer taulell el
President, el nostre Cid que ens empenya a superar-nos. El rival un
os ELO 1988, comportament molt esportiu dels jugadors de l' Igualada
com tots els equips que hem conegut aquest any. Sortida de peó de
dama i el Quico sense invents surt a guardar la vinya tant com es
pugui, sap que si ell perd per la via ràpida els altres notaríem el
cop moral. Al final la partida va a parar on volíem nosaltres, una
encallada de peons impressionant, primers canvis de figures, un alfil
i un cavall per banda i tot els peons estan vius!! Increïble
situació!! Haurà de ser molt fi qui vulgui dinamitar els peons
perquè pot passar de tot. El Presi estava més pendent de les altres
que de la seva partida, la tenia on ell volia. Quant van caure els
punts dels companys va oferir les taules i l’altre jugador
elegantment les hi va acceptar. Mig punt per tancar una lliga casi
perfecte, felicitats mestre!!!

Segon taulell el Vice, el cabut que sempre està dels nervis, això no es notícia. El rival assequible en teoria, 1735. Sortida típica, molta imaginació no te el nostre jugador, però el jugador contrari no coneix la 'Sebastianenca' i al 5è moviment ja perd un peó de franc. La continuació és obligada pel contrari, canvi de dames i atac per guanyar el segon peó. Tot surt rodó. Canvi de figures, canvi de torres, mantenim els 2 peons d'avantatge i juguem amb alfil blanc contra cavall. Es qüestió de temps però en Sebas fa valer l'avantatge i el rival busca l’ofegat com a últim recurs, al veure que es coronarà un peó el jugador de l'igualadí tomba el Rei. En aquell instant, el marcador era 0-2 i ja teníem el segon lloc matemàticament però no ho sabíem i vàrem patir fins el final.
De tercer taulell ha
jugat l’Adri, una garantia per l’equip, sempre que ha de guanyar
ho fa i això no és fàcil. Hi havia molta pressió, gairebé diria
que es tallava amb un ganivet. Ha estat el primer en acabar la seva
partida i en aconseguir el primer punt per l’equip, un puntet que
ens ha donat una certa tranquil·litat, al menys a mi, al Presi.
Partida força igualada, s’ha decidit en una jugada mig buscada i
mig trobada en que ha pogut fer amb l’alfil un “pinxito” a les
dues torres rivals, amb la qual cosa ha guanyat la qualitat i en
aquest moment s’ha decantat la partida. Tot i això, la situació
de l’enroc sense obertura de cap peó ens feia patir, ja que el
rival tenia una torre que en un descuit podria haver guanyat la
vuitena fila i haver fet mat. Adri no marxis al Sant Joan !!!
L’any vinent a Segona,
quan a principi de temporada vàrem veure els equips que hi havia,
ningú hagués donat un ral per nosaltres, bé algú si.... La clau
ha estat l’equip, un de sol és poca cosa i més si només vas a
“lo” teu, al teu “elo”. Però no, hi ha gent de l’equip que
ha sacrificat el seu elo en bé del grup i això no passa a tot
arreu.
Deixeu-me dir que aquesta crònica d'avui és una miqueta especial. L’hem fet conjuntament amb en Sebas. No sé qui ho deia però és una frase que em va quedar: quan la gent s’uneix no és per estar junts si no per fer i aconseguir coses junts. I això és el que hem fet amb aquest equip.
Gràcies a tots.